El FINAL

Mai no hauria pensat que tot acabaria d'aquesta manera.
Era en Manel, un home de trenta-vuit anys, amb una vida monòtona i avorrida. Vivia sol a un petit pis al centre de Nova York, on la única distracció era treure el cap per la finestra i mirar als centenars de japonesos que passaven amb les seves càmeres fent-li fotos a quasi bé tot.
Aquell 11 de setembre, com cada dia, vaig sortir de casa per anar a la feina. Eren les sis del matí, i el metro estava ple de gent adormida amb cara de pomes agres. El trajecte va ser, com de costum, un calvari: gent empentant per sortir i entrar, nens petits plorant, homes grans vestits d'oficina badallant i roncant contínuament...
Una vegada a la feina, vaig seure al meu lloc i vaig començar, com cada dia, a signar documents, agafar trucades i assessorar als clients. Era una feina bastant avorrida, però no podia fer-hi res; no sabia fer altra cosa.
Les hores passaven lentes, només eren dos quarts de nou. Estava fart la feina, l'oficina i tot el que l'envoltava, i vaig decidir sortir al carrer. La brisa fresca del matí em va tocar a la cara. En aquell moment, tot semblava molt millor. Vaig seure a un petit banc, i, amb els ulls tancats, vaig reflexionar sobre la meva vida, però els meus pensaments van ser interromputs pel remordiment. Havia d'anar a la feina. Era l'únic que tenia a la vida, i si la deixava, no em quedaria res. Vaig pujar a l'ascensor una altra vegada, i, quan només havia pujat quatre pisos, vaig sentir un trèmol esgarrifant seguit del que semblava una explosió. L'ascensor es va parar, estava mort de por. Sentia crits des de l'altre costat d'aquelles portes de ferro. Em vaig quedar a les fosques. No sabia què passava, però la desesperació de tota aquella gent m'espantava. No tenia res a perdre, la meva vida era buida, però no volia morir.
L'última cosa que recordo, és una altra explosió, i la negror. Tot va acabar, ja no hi podia fer res. Jo, Manel Cases Gómez, vaig morir a aquell 11 de setembre, a l'atemptat de les torres bessones.
La meva mort, va ser insignificant: no tenia família, amics o algú que em trobés en falta. Però tota aquella gent d'allà fora, segur que en tenien. Milers de famílies van quedar destrossades, amb una cadira buida a taula tots els dies per dinar. Centenars de parelles van notar aquella soledat al llit, sense ningú a qui abraçar i estimar. La vida de moltes persones va ser robada, sense permís. Gent jove, amb il·lusions, projectes, família, amics... Però ja estava fet, ja estava tot perdut.