My Documents - Dialogue 1 Miguel and Noelia - eSnips
- Hello! My name is Noelia. I am the exchange student. Nice to meet you!
- Hello Noelia. My name is Mr. Castro and this is my family: Mrs. Castro my wife, and my children, Kelly and Jordan.
- Nice to meet you!
- This is our home. Downstairs, in the left, are the dinnig room In the right, are the toilet. Opposite the toilet is the kitchen. My office is at the end of the corridor. Upstairs are the rooms. Your room is the room with a purple door.
- Thanks! My room is very beautiful. Can I have a shower, please? I am very tired. The trip was very long.
- Yes! But before, I want to tell you the rules of this home:
· You can use the phone to make national calls.
· Breakfast is at 8 o'clock, you have to be punctual.
· You have to come back home before 12pm if you go out with your friends.
- Great! Thank you very much. I 'm going to have a shower. See you later!
- See you later, Noelia!
This is our dialogue of a exchange student. The father of the family shows the house to Noelia, and explains the rules of the house.
jueves, 20 de octubre de 2011
martes, 22 de marzo de 2011
El FINAL
Mai no hauria pensat que tot acabaria d'aquesta manera.
Era en Manel, un home de trenta-vuit anys, amb una vida monòtona i avorrida. Vivia sol a un petit pis al centre de Nova York, on la única distracció era treure el cap per la finestra i mirar als centenars de japonesos que passaven amb les seves càmeres fent-li fotos a quasi bé tot.
Aquell 11 de setembre, com cada dia, vaig sortir de casa per anar a la feina. Eren les sis del matí, i el metro estava ple de gent adormida amb cara de pomes agres. El trajecte va ser, com de costum, un calvari: gent empentant per sortir i entrar, nens petits plorant, homes grans vestits d'oficina badallant i roncant contínuament...
Una vegada a la feina, vaig seure al meu lloc i vaig començar, com cada dia, a signar documents, agafar trucades i assessorar als clients. Era una feina bastant avorrida, però no podia fer-hi res; no sabia fer altra cosa.
Les hores passaven lentes, només eren dos quarts de nou. Estava fart la feina, l'oficina i tot el que l'envoltava, i vaig decidir sortir al carrer. La brisa fresca del matí em va tocar a la cara. En aquell moment, tot semblava molt millor. Vaig seure a un petit banc, i, amb els ulls tancats, vaig reflexionar sobre la meva vida, però els meus pensaments van ser interromputs pel remordiment. Havia d'anar a la feina. Era l'únic que tenia a la vida, i si la deixava, no em quedaria res. Vaig pujar a l'ascensor una altra vegada, i, quan només havia pujat quatre pisos, vaig sentir un trèmol esgarrifant seguit del que semblava una explosió. L'ascensor es va parar, estava mort de por. Sentia crits des de l'altre costat d'aquelles portes de ferro. Em vaig quedar a les fosques. No sabia què passava, però la desesperació de tota aquella gent m'espantava. No tenia res a perdre, la meva vida era buida, però no volia morir.
L'última cosa que recordo, és una altra explosió, i la negror. Tot va acabar, ja no hi podia fer res. Jo, Manel Cases Gómez, vaig morir a aquell 11 de setembre, a l'atemptat de les torres bessones.
La meva mort, va ser insignificant: no tenia família, amics o algú que em trobés en falta. Però tota aquella gent d'allà fora, segur que en tenien. Milers de famílies van quedar destrossades, amb una cadira buida a taula tots els dies per dinar. Centenars de parelles van notar aquella soledat al llit, sense ningú a qui abraçar i estimar. La vida de moltes persones va ser robada, sense permís. Gent jove, amb il·lusions, projectes, família, amics... Però ja estava fet, ja estava tot perdut.
Era en Manel, un home de trenta-vuit anys, amb una vida monòtona i avorrida. Vivia sol a un petit pis al centre de Nova York, on la única distracció era treure el cap per la finestra i mirar als centenars de japonesos que passaven amb les seves càmeres fent-li fotos a quasi bé tot.
Aquell 11 de setembre, com cada dia, vaig sortir de casa per anar a la feina. Eren les sis del matí, i el metro estava ple de gent adormida amb cara de pomes agres. El trajecte va ser, com de costum, un calvari: gent empentant per sortir i entrar, nens petits plorant, homes grans vestits d'oficina badallant i roncant contínuament...
Una vegada a la feina, vaig seure al meu lloc i vaig començar, com cada dia, a signar documents, agafar trucades i assessorar als clients. Era una feina bastant avorrida, però no podia fer-hi res; no sabia fer altra cosa.
Les hores passaven lentes, només eren dos quarts de nou. Estava fart la feina, l'oficina i tot el que l'envoltava, i vaig decidir sortir al carrer. La brisa fresca del matí em va tocar a la cara. En aquell moment, tot semblava molt millor. Vaig seure a un petit banc, i, amb els ulls tancats, vaig reflexionar sobre la meva vida, però els meus pensaments van ser interromputs pel remordiment. Havia d'anar a la feina. Era l'únic que tenia a la vida, i si la deixava, no em quedaria res. Vaig pujar a l'ascensor una altra vegada, i, quan només havia pujat quatre pisos, vaig sentir un trèmol esgarrifant seguit del que semblava una explosió. L'ascensor es va parar, estava mort de por. Sentia crits des de l'altre costat d'aquelles portes de ferro. Em vaig quedar a les fosques. No sabia què passava, però la desesperació de tota aquella gent m'espantava. No tenia res a perdre, la meva vida era buida, però no volia morir.
L'última cosa que recordo, és una altra explosió, i la negror. Tot va acabar, ja no hi podia fer res. Jo, Manel Cases Gómez, vaig morir a aquell 11 de setembre, a l'atemptat de les torres bessones.
La meva mort, va ser insignificant: no tenia família, amics o algú que em trobés en falta. Però tota aquella gent d'allà fora, segur que en tenien. Milers de famílies van quedar destrossades, amb una cadira buida a taula tots els dies per dinar. Centenars de parelles van notar aquella soledat al llit, sense ningú a qui abraçar i estimar. La vida de moltes persones va ser robada, sense permís. Gent jove, amb il·lusions, projectes, família, amics... Però ja estava fet, ja estava tot perdut.
miércoles, 2 de febrero de 2011
ATARDECERES
Miedo es lo que sentí aquella noche, cuando oí aquellos gritos en la habitación de al lado. Por lo que mi madre me contó, estaba vacía, pero pude comprobar que no con mis propios ojos.
Entré, y vi una silueta humana escondida en la oscuridad. Era muy peluda, y de grandes dimensiones. Sus manos acababan con unas uñas afiladas, y desprendía un olor putrefacto. Quise acercarme para observarla mejor, pero mis piernas no querían moverse. Esa cosa empezó a caminar cautelosamente hacia mí. Entonces lo ví a la luz del pasillo. Quise gritar, pero tenía un nudo en la garganta. De repente aparecieron dos más; una pequeña y flacucha y otra grande y robusta. Salí corriendo de aquella pesadilla hecha realidad. Fui a despertar a mi madre, pero la cama estaba vacía.
“¡Espera, no te muevas!” Pensé por dentro preocupado al notar una presencia bastante extraña cogiéndome de la mano. Apretó sus uñas sobre mi piel haciéndome una profunda y dolorosa herida.
Los rayos del sol, penetraron por la ventana. Se oyó un fuerte ruido, y, seguidamente, las voces de mi familia.
Un mes después, la herida había cicatrizao, y no tenía más que una pequeña marca rojiza en la palma de mi mano. Mi madre comenzó a hacerme preguntas sobre lo ocurrido aquella noche. Parecía muy interesada, demasiado incluso, y llegué a pensar que podía saber más de lo que contaba. Mis respuestas no fueron satisfactorias para ella,aunque tampoco quise revelar demasiada información.
Aquella noche, no pude dormir. Me quedé tumbado en la cama, mirando al techo y pensando en todo lo ocurrido. ¿Qué eran? Por más que lo pensaba, no le encontraba respuesta. Pero entonces, sucedió.
Volví a escuchar esos gritos al otro lado de la pared, pero no me asustaron. Oí mi nombre entre ellos, y cada vez se hacía más fuerte. Tenía curiosidad, y estaba excitado. Me levanté de la cama y fui decidido, sin miedo alguno. Al abrir la puerta, la potente luz de la luna se clavó en mis ojos. Empecé a cambiar, mi cuerpo se ensanchó y se llenó de pelo. Un rugido feroz salió de lo más profundo de mi pecho. Comenzaba la caza.
Entré, y vi una silueta humana escondida en la oscuridad. Era muy peluda, y de grandes dimensiones. Sus manos acababan con unas uñas afiladas, y desprendía un olor putrefacto. Quise acercarme para observarla mejor, pero mis piernas no querían moverse. Esa cosa empezó a caminar cautelosamente hacia mí. Entonces lo ví a la luz del pasillo. Quise gritar, pero tenía un nudo en la garganta. De repente aparecieron dos más; una pequeña y flacucha y otra grande y robusta. Salí corriendo de aquella pesadilla hecha realidad. Fui a despertar a mi madre, pero la cama estaba vacía.
“¡Espera, no te muevas!” Pensé por dentro preocupado al notar una presencia bastante extraña cogiéndome de la mano. Apretó sus uñas sobre mi piel haciéndome una profunda y dolorosa herida.
Los rayos del sol, penetraron por la ventana. Se oyó un fuerte ruido, y, seguidamente, las voces de mi familia.
Un mes después, la herida había cicatrizao, y no tenía más que una pequeña marca rojiza en la palma de mi mano. Mi madre comenzó a hacerme preguntas sobre lo ocurrido aquella noche. Parecía muy interesada, demasiado incluso, y llegué a pensar que podía saber más de lo que contaba. Mis respuestas no fueron satisfactorias para ella,aunque tampoco quise revelar demasiada información.
Aquella noche, no pude dormir. Me quedé tumbado en la cama, mirando al techo y pensando en todo lo ocurrido. ¿Qué eran? Por más que lo pensaba, no le encontraba respuesta. Pero entonces, sucedió.
Volví a escuchar esos gritos al otro lado de la pared, pero no me asustaron. Oí mi nombre entre ellos, y cada vez se hacía más fuerte. Tenía curiosidad, y estaba excitado. Me levanté de la cama y fui decidido, sin miedo alguno. Al abrir la puerta, la potente luz de la luna se clavó en mis ojos. Empecé a cambiar, mi cuerpo se ensanchó y se llenó de pelo. Un rugido feroz salió de lo más profundo de mi pecho. Comenzaba la caza.
miércoles, 19 de enero de 2011
MICRORRELATO: LA PESADILLA
Caigo de la cama, pero no existe el suelo. Empiezo a caer en un vacío interminable. Tengo miedo, no se cuando acabará. Pasan los minutos y mi caída no cesa. El paisaje cambia, cada vez es de un color distinto. De pronto, me paro a dos centrímetros del suelo. Me enderezo. Estoy en un bosque, donde una criatura horripilante se acerca desprendiendo un olor fétido. Empiezo a correr, y consigo huir.
Sin darme tiempo a respirar, vuelvo a caer. Esta vez, paro en un gran descampado. Es de noche, y se oyen ruidos por todos lados. Mi cabeza no entiende lo que me pasa, así que me echo a llorar como una niña pequeña. Las horas pasan y sigo ahí, tendida en el suelo.
Vuelve esa sensación, caigo y caigo, me siento impotente. No consigo divisar un principio, un final o alguna luz que me guíe.
Mis ojos se abren asustados, y me encuentro immersa en la oscuridad de mi habitación. Enciendo la luz, y todo está en su sitio. Ha sido simplemente una pesadilla.
Sin darme tiempo a respirar, vuelvo a caer. Esta vez, paro en un gran descampado. Es de noche, y se oyen ruidos por todos lados. Mi cabeza no entiende lo que me pasa, así que me echo a llorar como una niña pequeña. Las horas pasan y sigo ahí, tendida en el suelo.
Vuelve esa sensación, caigo y caigo, me siento impotente. No consigo divisar un principio, un final o alguna luz que me guíe.
Mis ojos se abren asustados, y me encuentro immersa en la oscuridad de mi habitación. Enciendo la luz, y todo está en su sitio. Ha sido simplemente una pesadilla.
miércoles, 15 de diciembre de 2010
POESÍAS
LA CANCIÓN
Nuestras miradas se cruzan
en una eterna canción
que sonará para siempre
dentro de mi corazón
Esas notas se deslizan por mis oídos
dejándolos llenos de amor
como por el agua baja el río
hasta llegar al mundo de Tú y Yo
Años después,
bajo mis dedos sonarán
en las teclas de mi viejo piano
todas esas notas volverán
Y nada fue en vano
deshizo lo que el amor construyó
con sus propias manos
en esa eterna canción.
LA HISTÒRIA
Fa molts anys
una història va succeir
perquè jo us la explicara
avui, demà i ahir
Una tarda una noia va sortir
Amb el seu fidel mastí
i es va endinsar pel camí
que canviaria el se destí.
Un noi muntat a un cavall blanc
des de lluny la va divisar
i enamorat del ser vestit
cavalcant es va apropar
Blaus els seus ulls eren
fines les seves mans
i el seu menut rostre
un somriure tenia dibuixat
Un calfred va pujar-li per l'esquena
la por l'impedia parlar
però amb gran valentia
un petó li va regalar.
miércoles, 17 de noviembre de 2010
UN FUTUR PERFECTE
Fa deu anys, la Carme es va casar amb en Joan. Ja feia quatre anys que sortien junts, i s'estimaven com el primer dia. Totes les nits ell la trucava per desitjar-li bona nit, i dir-li que l'estimava amb tot el seu cor. Avui tot ha canviat, i si teniu una estona, us ho explicaré.
La Carme seguia casada amb el Joan, però ja res era com al principi. Un any després de casar-se, ell ja no actuava de la mateixa forma que abans. Ja no li demostrava el seu amor, i cada vegada era més distant. La Carme confiava en que només era una època, però els dies passaven i cada vegada anava a pitjor. En Joan només veia les coses que feia malament. La torturava psicològicament i la insultava fins a fer-la plorar desconsoladament. Quan arribava a aquest punt, en Joan li feia un petó al front i marxava a fer una altra cosa.
Els dies passaven, i poc a poc ella es feia més forta. Ja no li afectaven el seus insults ni les seves crítiques. Un dia qualsevol, en Joan va arribar de la feina com cada dia i va posar-se a dinar amb la Carme. Al provar el menjar, va començar a queixar-se del seu gust. Ella, farta de que aquesta història es repetís dia a dia, li va dir el que pensava realment; va dir-li que estava farta de que es queixés, i que si no li semblava bé que marxés amb una altra. Això només va ser el principi, però de sobte una mà va impactar amb força al seu rostre. No s'ho podia creure. En Joan, l'amor de la seva vida, la maltractava. Aquell cop li va obrir els ulls. No es deixaria tocar una altra vegada, així que es va aixecar de taula i va marxar cap a la porta, però quan la seva mà girava el pom, un braç la va atrapar. La pluja de cops era insuportable. Cada vegada se sentia més desgraciada, mentre que en Joan seguia i seguia. Aquells vint minuts van ser els més llargs de la seva vida. Quasi bé sense alè, es va aixecar del terra i va anar al lavabo per netejar-se les ferides. La seva cara estava inflada i tacada de sang. Va decidir anar-se'n a dormir, i al dia següent, amb més forces, ja les curaria.
Els dies passaven, i la Carme cada vegada tenia més por. Només una mirada del Joan, la feia plorar. Estava dèbil, cada dia més. El seu cos no aguantava tots aquells cops que dia a dia li anava propinant. Els blaus de la seva pell no marxaven, i li feia por que algú se n'adonés.
Una tarda, va decidir sortir a fer un volt, ja que pràcticament la casa era el seu únic espai vital. Va començar a passejar pels carrers del barri, mirant els aparadors de totes les botigues. Després de dues hores caminant, va decidir anar a prendre un cafè. Va parar al bar més pròxim i va seure a una taula. Minuts després, el cambrer va acostar-s'hi per prendre nota. La Carme va quedar fascinada; era alt, ros, ulls clars, somriure perfecte i molt amable. Aquest, enamorat dels seus ulls blaus, es va presentar. Es deia Martí, i era l'amo del bar. Van parlar durant hores. El veia tan bona persona, que sentia com si sempre hagués estat al seu costat. Contenta de trobar a algú tan meravellós, es va sincerar. Va explicar-li els problemes que tenia amb en Joan, i la por que li feia tornar a casa. En Martí li va oferir anar a casa seva a dormir, i al dia següent anirien tots dos a la comissaria a denunciar-lo, i així ho van fer.
La Carme va dormir a casa del Martí. Al dia següent, van marxar tots dos cap a comissaria a denunciar. Ja no tenia por. Se sentia una dona nova, més valenta. Al tornar a casa del Martí, caminava amb el cap ben alt, sabent que ja no havia de tenir por. En Martí, aprofitant aquell moment d'alegria, li va fer un petó. Ella portava ja molt de temps sense sentir aquell amor que fa que tot sigui meravellós, i li va contestar amb un altre petó. La Carme va abraçar-se al seu cos, amb els ulls tancats, pensant en el futur que li esperava, un futur perfecte.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)