Fa deu anys, la Carme es va casar amb en Joan. Ja feia quatre anys que sortien junts, i s'estimaven com el primer dia. Totes les nits ell la trucava per desitjar-li bona nit, i dir-li que l'estimava amb tot el seu cor. Avui tot ha canviat, i si teniu una estona, us ho explicaré.
La Carme seguia casada amb el Joan, però ja res era com al principi. Un any després de casar-se, ell ja no actuava de la mateixa forma que abans. Ja no li demostrava el seu amor, i cada vegada era més distant. La Carme confiava en que només era una època, però els dies passaven i cada vegada anava a pitjor. En Joan només veia les coses que feia malament. La torturava psicològicament i la insultava fins a fer-la plorar desconsoladament. Quan arribava a aquest punt, en Joan li feia un petó al front i marxava a fer una altra cosa.
Els dies passaven, i poc a poc ella es feia més forta. Ja no li afectaven el seus insults ni les seves crítiques. Un dia qualsevol, en Joan va arribar de la feina com cada dia i va posar-se a dinar amb la Carme. Al provar el menjar, va començar a queixar-se del seu gust. Ella, farta de que aquesta història es repetís dia a dia, li va dir el que pensava realment; va dir-li que estava farta de que es queixés, i que si no li semblava bé que marxés amb una altra. Això només va ser el principi, però de sobte una mà va impactar amb força al seu rostre. No s'ho podia creure. En Joan, l'amor de la seva vida, la maltractava. Aquell cop li va obrir els ulls. No es deixaria tocar una altra vegada, així que es va aixecar de taula i va marxar cap a la porta, però quan la seva mà girava el pom, un braç la va atrapar. La pluja de cops era insuportable. Cada vegada se sentia més desgraciada, mentre que en Joan seguia i seguia. Aquells vint minuts van ser els més llargs de la seva vida. Quasi bé sense alè, es va aixecar del terra i va anar al lavabo per netejar-se les ferides. La seva cara estava inflada i tacada de sang. Va decidir anar-se'n a dormir, i al dia següent, amb més forces, ja les curaria.
Els dies passaven, i la Carme cada vegada tenia més por. Només una mirada del Joan, la feia plorar. Estava dèbil, cada dia més. El seu cos no aguantava tots aquells cops que dia a dia li anava propinant. Els blaus de la seva pell no marxaven, i li feia por que algú se n'adonés.
Una tarda, va decidir sortir a fer un volt, ja que pràcticament la casa era el seu únic espai vital. Va començar a passejar pels carrers del barri, mirant els aparadors de totes les botigues. Després de dues hores caminant, va decidir anar a prendre un cafè. Va parar al bar més pròxim i va seure a una taula. Minuts després, el cambrer va acostar-s'hi per prendre nota. La Carme va quedar fascinada; era alt, ros, ulls clars, somriure perfecte i molt amable. Aquest, enamorat dels seus ulls blaus, es va presentar. Es deia Martí, i era l'amo del bar. Van parlar durant hores. El veia tan bona persona, que sentia com si sempre hagués estat al seu costat. Contenta de trobar a algú tan meravellós, es va sincerar. Va explicar-li els problemes que tenia amb en Joan, i la por que li feia tornar a casa. En Martí li va oferir anar a casa seva a dormir, i al dia següent anirien tots dos a la comissaria a denunciar-lo, i així ho van fer.
La Carme va dormir a casa del Martí. Al dia següent, van marxar tots dos cap a comissaria a denunciar. Ja no tenia por. Se sentia una dona nova, més valenta. Al tornar a casa del Martí, caminava amb el cap ben alt, sabent que ja no havia de tenir por. En Martí, aprofitant aquell moment d'alegria, li va fer un petó. Ella portava ja molt de temps sense sentir aquell amor que fa que tot sigui meravellós, i li va contestar amb un altre petó. La Carme va abraçar-se al seu cos, amb els ulls tancats, pensant en el futur que li esperava, un futur perfecte.
